L'oposició a Cerdà i al seu Pla per part del poble barceloní, va facilitar l'aparició d'activitats especulatives que tractaven d'aconseguir un major espai construït.
El primer d'ells va ser que si els carrers tenien 20 metres d'ample, bé podia augmentar la fondària dels edificis a aquesta mateixa mesura, es va ocupar posteriorment la zona central de les mansanes amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries familiars, desapareixent amb això la major part dels jardins centrals, amb l'increment del sòl construït. També es van unir els dos laterals construïts a, tancant per complet les illes.
El Pla Cerdà fou un eixamplament de la ciutat de Barcelona de 1860 que seguia criteris del pla hipodàmic, amb una estructura en quadrícula, oberta i igualitària. Va ser creat per Ildefons Cerdà
i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polèmica per haver
estat imposat des del govern de l'estat espanyol en contra del pla d'Antoni Rovira i Trias que havia guanyat un concurs de l'Ajuntament
de Barcelona. L'eixample contemplat al pla es desplegava sobre una
immensa superfície que havia estat lliure de construccions al haver
estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula
contínua de massanes de 113,3 metres des del Besós fins a Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de construcció de 16 metres. La novetat en l'aplicació del pla consistia en què les mansanes tenien xamfrans per a permetre una millor visibilitat.
El
desplegament del pla va durar quasi un segle. Al llarg de tot aquest
temps, el pla s'ha anat transformant i moltes de les seves directrius no
es van aplicar. Els interessos dels propietaris del sòl i l'especulació
van desvirtuar finalment el pla Cerdà.