Barcelona a penes havia sofert transformacions
des de l'època daurada de l'expansió catalano-aragonesa, en el segles
XIII i XIV, el nucli urbà continuava tancat dins de les muralles.
Davant l'impuls industrial i el creixement demogràfic, a mitjans del
segle XIX es crea una Junta Antimuralles que vol ampliar els límits de
la ciutat.
En el 1859 es va
aprovar el pla per a l'eixample dissenyat per l'enginyer Ildefons
Cerdà, que manté la zona històrica de Barcelona i plasma la seva idea en
el territori que queda lliure entre la ciutat i les viles de Gràcia,
Sarrià i Sant Andreu del Palomar.
Traça
un pla ortogonal amb dues grans vies: la Diagonal i la Meridiana, en
forma de V, que permetin l'accés i l'evacuació ràpida de l'urbs.
