INTRODUCCIÓ AL PLÀ CERDÀ
Barcelona a penes havia sofert transformacions
des de l'època daurada de l'expansió catalano-aragonesa, en el segles
XIII i XIV, el nucli urbà continuava tancat dins de les muralles.
Davant l'impuls industrial i el creixement demogràfic, a mitjans del
segle XIX es crea una Junta Antimuralles que vol ampliar els límits de
la ciutat.
En el 1859 es va aprovar el pla per a l'eixample dissenyat per l'enginyer Ildefons Cerdà, que manté la zona històrica de Barcelona i plasma la seva idea en el territori que queda lliure entre la ciutat i les viles de Gràcia, Sarrià i Sant Andreu del Palomar.
Traça un pla ortogonal amb dues grans vies: la Diagonal i la Meridiana, en forma de V, que permetin l'accés i l'evacuació ràpida de l'urbs.
En el 1859 es va aprovar el pla per a l'eixample dissenyat per l'enginyer Ildefons Cerdà, que manté la zona històrica de Barcelona i plasma la seva idea en el territori que queda lliure entre la ciutat i les viles de Gràcia, Sarrià i Sant Andreu del Palomar.
Traça un pla ortogonal amb dues grans vies: la Diagonal i la Meridiana, en forma de V, que permetin l'accés i l'evacuació ràpida de l'urbs.
Activitats
Els problemes urbanístics de Barcelona a mitjans del segle XIX
1.- ¿Quin significat pot tenir l'aparició d'una Junta antimuralles en la Barcelona de meitat del segle XIX?
2.-¿Quina finalitat té l'obertura del carrer Princesa, comunicant la Ciutadella amb el centre de la ciutat?
3.-Quins avantatges ofereixen els xamfrans?
4.- Valora l'evolució del primitiu Plà Cerdà fins a la situació actual.
2.-¿Quina finalitat té l'obertura del carrer Princesa, comunicant la Ciutadella amb el centre de la ciutat?
3.-Quins avantatges ofereixen els xamfrans?
4.- Valora l'evolució del primitiu Plà Cerdà fins a la situació actual.
La evolució del Plà Cerdà
L'oposició a Cerdà i al seu Pla per part del poble barceloní, va facilitar l'aparició d'activitats especulatives que tractaven d'aconseguir un major espai construït.
El primer d'ells va ser que si els carrers tenien 20 metres d'ample, bé podia augmentar la fondària dels edificis a aquesta mateixa mesura, es va ocupar posteriorment la zona central de les mansanes amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries familiars, desapareixent amb això la major part dels jardins centrals, amb l'increment del sòl construït. També es van unir els dos laterals construïts a, tancant per complet les illes.
El Pla Cerdà fou un eixamplament de la ciutat de Barcelona de 1860 que seguia criteris del pla hipodàmic, amb una estructura en quadrícula, oberta i igualitària. Va ser creat per Ildefons Cerdà
i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polèmica per haver
estat imposat des del govern de l'estat espanyol en contra del pla d'Antoni Rovira i Trias que havia guanyat un concurs de l'Ajuntament
de Barcelona. L'eixample contemplat al pla es desplegava sobre una
immensa superfície que havia estat lliure de construccions al haver
estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula
contínua de massanes de 113,3 metres des del Besós fins a Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de construcció de 16 metres. La novetat en l'aplicació del pla consistia en què les mansanes tenien xamfrans per a permetre una millor visibilitat.
El
desplegament del pla va durar quasi un segle. Al llarg de tot aquest
temps, el pla s'ha anat transformant i moltes de les seves directrius no
es van aplicar. Els interessos dels propietaris del sòl i l'especulació
van desvirtuar finalment el pla Cerdà.
Concurs
Al 1841 l'Ajuntament de Barcelona convoca un concurs per realitzar l' Eixample de la ciutat.
Els projectes presentats haurien de crear un nou plà pel "camí de Barcelona a Gràcia" que feia un temps que s'estava dissenyat urbanísticament com el passeig de Gràcia i que condicionava les possibles solucions.
Aquests plans ocupaven una menor superfície i eren destinats a acollir menys persones, el que és lògic si pensem que obeïen als objectius de la burgesia de reforçar la segregació social. Així, el pla guanyador del concurs d'Eixample va ser presentat per Rovira i Trias.
Els projectes es varen presentar sota pseudònim i l els no premiats van ser destruïdes, per la qual cosa s'ha perdut part de la documentació.
Els projectes presentats haurien de crear un nou plà pel "camí de Barcelona a Gràcia" que feia un temps que s'estava dissenyat urbanísticament com el passeig de Gràcia i que condicionava les possibles solucions.
Aquests plans ocupaven una menor superfície i eren destinats a acollir menys persones, el que és lògic si pensem que obeïen als objectius de la burgesia de reforçar la segregació social. Així, el pla guanyador del concurs d'Eixample va ser presentat per Rovira i Trias.
Els projectes es varen presentar sota pseudònim i l els no premiats van ser destruïdes, per la qual cosa s'ha perdut part de la documentació.
Plà Cerdà
El Pla Cerdà fou un eixamplament de la ciutat de Barcelona de 1860 que seguia criteris del pla hipodàmic, amb una estructura en quadrícula.
Va ser creat per Ildefons Cerdà i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polèmica per haver estat imposat des del govern de l'Estat espanyol en contra del pla d'Antoni Rovira i Trias que havia guanyat un concurs de l'Ajuntament de Barcelona.
L'Eixample contemplat al pla es desplegava sobre una immensa superfície que havia estat lliure de construccions al haver estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula contínua d'illes de 113,3 metres des del riu Besòs fins a la muntanya de Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de construcció de 16 metres. La novetat en l'aplicació del pla consistia en què les illes tenien xamfrans per a permetre una millor visibilitat.
El desplegament del pla va durar quasi un segle. Al llarg de tot aquest temps, el pla inicial s'ha anat transformant, pels interessos dels propietaris del sòl i l'especulació que han desvirtuar finalment el pla creat per Ildefons Cerdà.
L'oposició a Cerdà i al seu Pla per part del poble barceloní, va facilitar l'aparició d'activitats especulatives i arguments que tractaven d'aconseguir un major espai construït. El primer d'ells va ser que si els carrers tenien 20 metres d'ample, bé podia augmentar la fondària dels edificis a aquesta mateixa mesura, es va ocupar posteriorment la zona central de les mansanes amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries familiars, desapareixent amb això la major part dels jardins centrals, amb la qual cosa com a darrer recurs per augmentar el sòl construït es van unir els dos laterals ja construïts amb edificis que els unien, tancant per complet les illes.
Va ser creat per Ildefons Cerdà i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polèmica per haver estat imposat des del govern de l'Estat espanyol en contra del pla d'Antoni Rovira i Trias que havia guanyat un concurs de l'Ajuntament de Barcelona.
L'Eixample contemplat al pla es desplegava sobre una immensa superfície que havia estat lliure de construccions al haver estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula contínua d'illes de 113,3 metres des del riu Besòs fins a la muntanya de Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 60 metres amb una alçada màxima de construcció de 16 metres. La novetat en l'aplicació del pla consistia en què les illes tenien xamfrans per a permetre una millor visibilitat.
El desplegament del pla va durar quasi un segle. Al llarg de tot aquest temps, el pla inicial s'ha anat transformant, pels interessos dels propietaris del sòl i l'especulació que han desvirtuar finalment el pla creat per Ildefons Cerdà.
L'oposició a Cerdà i al seu Pla per part del poble barceloní, va facilitar l'aparició d'activitats especulatives i arguments que tractaven d'aconseguir un major espai construït. El primer d'ells va ser que si els carrers tenien 20 metres d'ample, bé podia augmentar la fondària dels edificis a aquesta mateixa mesura, es va ocupar posteriorment la zona central de les mansanes amb edificacions baixes, destinades en la majoria dels casos a tallers i petites indústries familiars, desapareixent amb això la major part dels jardins centrals, amb la qual cosa com a darrer recurs per augmentar el sòl construït es van unir els dos laterals ja construïts amb edificis que els unien, tancant per complet les illes.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)